“Jo sempre dic: jo no tinc temps, igual que tothom, però jo no tinc pressa”. “No pararé mai. I et diré per què no pararé mai. Perquè com aprenc coses és no parant. És que el món és fantàstic. I la gent és fantàstica. I no ho sap”. “Jo probablement no em moriré mai. No està demostrat que em moriré”. “Ho hem passat molt bé però el present ja no existeix, ja és passat“. “Jo ja no surto, ja no vaig a casa dels altres”.
Podria fer una antologia de “frases Punset”, però no sabria com ordenar-les de més a menys importants. No acabaria mai. Igual que els seus silencis. Els d’algú que “va a su bola” però amb qui també he tingut punts de trobada. Ha estat un cap de setmana, un capítol, amb visites inesperades. Secundaris de luxe com el mossèn de la Bisbal, les alumnes i admiradores de l’Eduard, les seves nétes, la seva filla, l’Elsa, o el seu “únic amic ximpanzè home”, en Jordi, el farmacèutic de la Bisbal. No puc oblidar-me de la Carmen Querido, la dona de fer feines, la que l’ajuda a regar el jardí. La que també em va ajudar a mi. Ella va ser, al cap i la fi, qui em va obrir les portes d’aquella casa. Qui em va donar la seva complicitat per sentir-me còmode. Un encant de dona. Tots em van ajudar a conèixer una mica millor l’Eduard.
No sé amb quin moment quedar-me d’aquells dos dies. Els silencis de l’Eduard de dissabte a la nit, davant la llar de foc, abans d’anar a dormir, per mi el fan més tendre. Més fràgil, més entranyable. Igual que el seu despertar, diumenge a les 7 del matí. Amb barnús, assegut davant la finestra entelada, escoltant “O mio babbino caro” de la Maria Callas. Què devia pensar en aquell moment l’Eduard? Què devia sentir l’home que parla de les emocions però que s’emociona poc? Em va confessar que la Maria Callas li agradava molt perquè es posava tant en el paper, interpretant aquella ària, que perdia el control de les seves emocions. És una escena que mai em canso de veure. Un dels moments que m’emociona més.
Després de dos dies amb l’Eduard, he arribat a la conclusió que és una persona, o un personatge, o “un homínid que ho està deixant de ser”, que té un magnetisme especial, alguna cosa que t’atrapa. Un no sé què que espero que sapigueu trobar en aquest capítol. Si encara no l’heu vist, disfruteu-lo. Espero que per vosaltres també sigui un cap de setmana “fantástico”.
L’Eduard Punset va ser el primer que em va convidar a passar un cap de setmana amb ell. És per això que la selecció musical també és la primera que vam fer. A cada capítol, les músiques es trien sota un criteri, però en aquest cas vam tenir especial cura amb les cançons. Amb una banda sonora que va a ritme del “no tinc temps però no tinc pressa” de l’Eduard. Ja sabeu que la podeu trobar a la llista de l’Spotify del programa.